Cultura

Imanol Arias

ACTOR

“Barcelona és la capital del realisme màgic”

La nostra espera violenta és el que esperem, el que desitgem, el que ens correspon

Aquest dimecres arrenca al Poliorama El coronel no tiene quien le escriba, dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Imanol Arias. Tot i que l’obra sembla senzilla d’adaptar per la seva brevetat, confessen que és de les més difícils, perquè té poca trama. Ara, queda clar que el text de Gabriel García Márquez impossible d’adaptar és Cien años de soledad. Barcelona va donar cabuda a la literatura iberoamericana als anys seixanta i setanta. “És lògic –diu l’actor–; s’adeia amb la seva arquitectura.”

Per què rescatem, ara, el realisme màgic? Va ser moda als anys seixanta per autors llatinoamericans i ara reneix?
El relat ha variat. Ara ha canviat per la manera que té la gent de llegir-lo. Jo treballo posant veu a audiollibres i se’ns planteja pensant que el lector anirà en metro i, mentre escolta la narració, ha de poder parar atenció a l’entorn. Fem pauses de microsegons per no desconnectar-lo i que el lector es pugui anar imaginant la vida. Ara, la novel·la és escoltada i el teatre s’ha de venir a veure, però tot depèn de la recepció del públic. Abans hi havia plantejament, nus i desenllaç; ara es planteja un relat esbojarrat meravellós: comença parlant de l’avui, després salta al 1975; retorna a la infància de la seva mare. Hi ha una ruptura de temps i espai constant, que té a veure amb el ritme del mateix espectador o lector. Que determina com s’hi ha d’arribar per captar la seva atenció. En aquest sentit, el teatre és un dels elements en què perviu el seu objecte principal. Al forn i al celler, s’hi va pel pa i pel vi. Doncs el teatre és el pa i el vi d’aquest consum.
I això ho té el realisme màgic.
Barcelona és un punt culminant del realisme màgic, perquè s’hi van concentrar molts autos llatinoamericans. Aquí es va discutir, es va parlar, es va lluitar i es va estimar. A uns metres del Poliorama, dos premis Nobel de Literatura van arribar a les mans per una noia quan la Rambla era, realment, diferent de tot el món. No hi pot haver millor lloc per al realisme màgic que Barcelona. Hi ha alguna cosa de Barcelona en aquesta literatura.
Però l’obra es va escriure abans que ‘Gabo’ arribés a la ciutat.
No és casualitat que arribessin aquí, que coneguessin l’editora Carmen Balcells, que els havia de tenir ben satisfets, aquests bojos: si no els donava per menjar, li mossegaven la cama. Barcelona té molt a veure amb ells. La novel·la té un rerefons de treball que permet fer-ne una adaptació al teatre més fàcilment que en el cas d’obres contemporànies. Ara es fan revisions. Si et proposen Todos eran mis hijos, d’O’Neill, o un Tennessee Williams, sempre veuràs que és una versió reduïda.
Però això també passa amb les obres de Shakespeare. Avui el públic entén molt més fàcilment una situació.
A l’Argentina, ara hi ha una producció de Hamlet que dura tres hores diàries. I que ha aconseguit omplir mil butaques diàriament durant mesos. Tot i que a Buenos Aires hi hagi una gran tradició teatral, molts hi entraven per primer cop: podien entendre perfectament aquell personatge. Ara matem el clàssic en una hora i mitja o ens imaginem els parèntesis, com el de Rosencrantz i Guildenstern. El teatre es modernitza en aquest sentit, perquè troba nous mecanismes per imaginar què passa fora de l’escena, com el diàleg entre Hedda Gabler i el doctor que s’està fent ara al Cervantes de Buenos Aires.
El gall en el llibre representa el fill que va morir, l’esperança que els fa creure que podran pagar els deutes quan tornin els combats de galls.
A l’Amèrica Llatina, els galls tenen una simbologia molt poderosa. Aquí és el símbol de l’esperança i del dolor. Perquè el gall sobreviu al fill. Però també passa que ell menja el que ells no tenen. En la novel·la, Gabo parla de la violència. És en clau innovadora: la violència en l’espera, no enmig del conflicte. Ara la nostra generació està entrant en una etapa violenta d’espera. El que desitgem, el que ens correspon, el que esperem..., aquesta és la nostra espera violenta.
Hi ha gall a l’escena?
Sí, però és una projecció gravada. Hi ha una maledicció del gall amb aquesta obra. El primer cop que se’n va fer una adaptació a Nova York, la van tancar perquè van dir que el maltractaven. Eren fidels al que deia el text dels nens que l’entrenaven. Però ho van tancar. Ara, aquesta versió l’han comprada sis companyies per a l’Amèrica Llatina. Jo em vaig estudiar els moviments gravats i hi jugo. I, si passa alguna cosa que es desajusta, la gent ho veu i ho disfruta.
Adaptar una obra coneguda afegeix un punt de responsabilitat. Perquè projecta un protagonista que molts altres es deuen haver imaginat diferent.
Exacte. La percepció que té la gent del coronel és molt variada. No tothom ha llegit el llibre. El té a casa, n’ha sentit a parlar... En un teatre de fora de Madrid vaig sentir com una parella es discutia acabada l’obra. La dona deia: “A mi m’ha decebut molt l’obra, perquè l’actor està bé, però això no és el coronel.” “Però com ho saps, tu, si no has llegit el llibre?”, li recriminava l’home. “No fa falta llegir-lo; ja es veu que això no és d’un García Márquez mereixedor d’un premi Nobel.”
Quin recorregut ha tingut, aquesta peça?
L’obra la va estrenar Juan Diego a Saragossa el 2019. Jo la vaig heretar perquè li va sorgir un inconvenient i m’ho van proposar. Soc alumne seu i em vaig sentir honrat que m‘ho proposessin. Vaig tenir molt poc temps d’assaig i vaig poder avançar amb una gravació amb Juan Diego. He de reconèixer que he passat les primeres 30 funcions, que van ser els 30 dies que em van faltar d’assaig. Dic, de broma, que hauria d’anar a Zamora a tornar-la a fer, de franc. I demostrar-los que ja me l’he après del tot! És una obra que és molt ambiental i sanadora. En comptes de la sensació de prendre’t una copa i que et convida a una altra encara que saps que no et convé, això és aigua amb gas i amb llimona: t’alleuja la set, té un punt espirituós i refresca. [El director] Carlos Saura em va demanar que el públic somrigués: que l’avi de 70 anys que espera també tingui sortides desinhibides; al principi, em semblava un sacrilegi. Però això m’ha donat la vida. I en les 180 funcions que hem fet connectem molt amb el públic.
Llegint-la, sembla més una peça de monòleg, perquè hi ha un personatge molt ben definit, el coronel, en relació amb els altres, que són més arquetips...
Vaig estar documentant-me per preparar l’obra i vaig veure un documental sobre Gabo que parla molt de l’avi i d’aquesta novel·la. Diu que la màxima dificultat per traslladar la seva obra al cinema és veure que el món es transforma en una cosa palpable. Perquè tots vegin el mateix, cal despullar-la al màxim. Carlos Saura ha plantejat una escenografia simple. En el realisme màgic hi ha la memòria. Neix de la confrontació del que recorda la teva memòria. El seu avi de veritat tractava Gabo com si fos un adult. I la seva àvia explicava contínuament històries de quincallers. De quan venia el circ amb les serps, de quan plovia mesos i mesos, de quan hi va haver una plaga de mosquits que feia de vel a l’horitzó. Tot això s’ha de traslladar a la funció. Saura, sense crear conflictes, genera un ambient de rememoració i d’amor. Perquè el seu avi podia ser molt dur, però era un catxondo bailongo. Però en el moment de l’obra, ja molt gran, viu un amor i una espera. No sap quant temps ocupa aquesta paraula. Està en el tram final de la vida i, tot i així, diu que esperarà que arribi la pensió promesa, que se’l compensi. Segons Gabo, l’avi va morir esperant aquesta compensació. Però és que l’àvia també va continuar pensant que algun dia arribaria aquella paga.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.