Cultura

Oques Grasses: “Tot el que no és fer cançons se’ns fa una mica gros”

El grup d’Osona, entre els més escoltats en català, porta “més al límit”els ritmes llatins a ‘A tope amb la vida’, que presentaran a l’estiu per tot el país

“Les xarxes socials, si no les treballes, et quedes fora; no tens més remei que cuidar-les”
“Arribarà un moment en què, per voler ser tan previnguts, no sortirem de casa”

Van començar fa ja deu anys fent, segons deien, “reggae a la cassola” amb “ferum”, afegien, dels “purins” dels municipis –Roda de Ter, Gurb, Centelles, Vic i Taradell– on s’havien criat. El seu discurs, però, es va anar eixamplant de mica en mica per altres vies (especialment la llatina), l’escena de les músiques festives a Catalunya va acabar esclatant i, en publicar, l’any 2019, Fans del sol, amb cançons com In the night (quasi quatre milions de reproduccions a Youtube, ja), Oques Grasses, aleshores amb un robust historial de festes majors, concerts en sales i, fins i tot, excursions a l’estranger (Central Park de Nova York inclòs), van consagrar-se com una banda de referència per a tota una jove generació de catalans. “Vam finalment trobar, quant a producció, el que feia sis o set anys que buscàvem”, explica ara el cantant i lletrista de la banda, Josep Montero, que, temps era temps, havia començat l’aventura anant de bar en bar en un més que peculiar format d’home orquestra. “La sensació amb Fans del sol és que, quant a so, tot havia sortit bé i que, havent passat en pocs mesos de 30.000 a 90.000 seguidors a Instagram, alguna cosa havia canviat.”

Dos anys –i una pandèmia– després arriba A tope amb la vida (Halley Records), un cinquè disc amb el qual Oques Grasses porten “més al límit” alguns estils, entre els quals el reggaeton, i en què Justin Delasiembra (nom artístic del tàndem de productors que integren el teclista Joan Borràs i el mateix Montero) “arrisca més que mai”. “N’ha tingut la culpa la sèrie Narcos”, assenyala el cantant. “No deixen ni un moment de sonar-hi cançons colombianes dels anys 80 i 90 que, amb música alegre, t’expliquen coses tristes o, directament, dramàtiques. Era un contrast que ens interessava.”

Mirar “fins on podien arribar” amb aquests ritmes que els fan “estar una mica al dia” ha dut Oques Grasses a escriure cançons com la ballable Bye Bye , amb un videoclip que, sense deixar de banda, per descomptat, l’humor que, des del primer dia, ha caracteritzat la banda, acaba amb una carnisseria. “No em podia treure del cap aquest contrast de fer una música superballable mentre qui canta explica que li han matat el pare”, afirma Montero. “Bye Bye, a més, reflecteix la vella batalla entre amor i diners, i és una crítica de com els diners poden acabar matant-nos.”

A tope amb la vida –dels autors de discos amb títols tan prosaics com Un dia no sé com i Digue-n’hi com vulguis [sic]– és una frase, diu Montero, que “resumeix prou bé” el vocabulari emprat durant l’últim any d’Oques Grasses. “Sempre em costa molt posar nom als discos i, si pogués, no n’hi posaria”, confessa. “El cas, però, és que ens preocupem molt pels diners, o per la mort, i tardem moltíssim a prendre decisions, i tot això fa que realment anem molt poc a tope amb la vida”, opina. “Ara, a més, posem goma en lloc de sorra als parcs dels nens perquè no es facin mal, per exemple, i estem vigilant-ho sempre tot molt. Arribarà un moment en què, per voler ser tan previnguts, no sortirem de casa i ho voldrem fer tot des d’allà. És com si el confinament n’hagi estat la prova pilot.”

Montero extreu idees, segons assegura, “d’una pel·lícula, del número que pugui muntar un borratxo en un bar, de començar i deixar una relació o de passar una tarda fent el burro amb els col·legues”, però no considera que, a la vida, li passin coses gaire diferents que a la resta del món. “Jo, simplement, de tot això en faig cançons i les gravo.”

“Crear”, segons reitera en diferents moments de l’entrevista, és el motor de Montero i la resta d’Oques Grasses, que tot i tenir anunciats una quinzena de concerts per a aquest estiu, entre els quals en festivals com Canet Rock, Porta Ferrada, Sons del Món, Tarragona Music Festival, Acampada Jove o Portalblau, es proposen viure-ho tot plegat “ de manera més artística”. “Veure’s fent quatre bolos per setmana no és un escenari que m’entusiasmi”, assegura Montero. “El que em fa feliç és crear i, jo, de la música no en gaudeixo com si toqués en una orquestra de festa major. L’objectiu, doncs, és fer prou bones cançons que ens permetin tocar menys.”

I és que, tot i haver-se convertit en un dels grups en català més escoltats, l’exposició d’Oques Grasses, en molts sentits, no és tan gran com la d’altres companys d’escena. “Vam prendre la decisió de deixar les feines i fotre-ho tot enlaire per aquest grup i ens ha sortit bé. Però el que ens agrada és fer cançons i cantar-les. Ens trobem que hi ha coses, com les xarxes socials, que, si no les treballes, et quedes fora i, per tant, no tens més remei que cuidar-les, però n’hi ha d’altres, com la de sortir en segons quins programes de televisió, que no ens venen gens de gust. Tot el que no és fer cançons, de fet, se’ns fa una mica gros.” Guillem Realp, baixista, al costat de Montero durant tota l’entrevista, intervé: “I és que això d’haver gravar un vídeo a les xarxes per anunciar, per exemple, que tens un concert... Buf! Algú s’imagina Bob Marley demanant als seus seguidors que, per favor, se subscriguin al seu canal de Spotify? Maleït capitalisme.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.