Cultura

La minyona ho sap tot dels amos

La llibreria manresana Parcir té, des del 1986, una modesta línia editorial amb unes edicions fetes amb molta cura. La darrera és la novel·la de Mònica Soler Ranzani Lluna de nacre.

Nascuda a Barcelona el 1969, l’autora viu a cavall entre la capital i l’Empordà. És autora de títols com ara Les nits de Lola Pàton, L’amant catalana de Mussolini i La melodia blava de la memòria. A Lluna de nacre, prologada per Anton M. Espadaler, narra la història de la família Camprubí, que es dedica a la fabricació de botons, al llarg de la primera meitat del segle XX.

Un objecte personal va posar en marxa l’obra. “El meu avi, que era diplomàtic, el va dur d’un dels seus viatges a les Filipines. De petita, el mirava extasiada, dins de la vitrina on estava exposat. Mai no vaig saber ben bé què era fins que fa poc va tornar a mi: era una pipa d’opi de plata, antiquíssima”, explica Soler.

L’obra només té una narradora, la minyona Fina, que ofereix a un policia la seva visió espontània dels fets diversos, més aviat dramàtics, que viu la família al llarg dels anys.

Tot i que acompanyen la història tot de fets reals, és una obra “d’absoluta ficció”. “Sempre intento que la meva narrativa sigui versemblant, però”, hi afegeix l’autora d’una obra de lectura molt amena.

A mitja novel·la, aparentment costumista que mostra les relacions de la burgesia amb el servei, posant el focus en el senyor, que inicia la producció a Manila, apareixen uns elements de thriller que aporten tensió narrativa: una morta i uns missatges anònims. “Hi eren des de l’inici. Una morta tan especial és difícilment justificable si no és per mostrar la crueltat del seu presumpte assassí.”

L’obra toca tot de temes, com ara el masclisme imperant, la falsedat del clergat, les aparences socials... “Lluna de nacre explora el món de les falses aparences, allò que sembla, però que és més fruit de la nostra visió psicològica que de la realitat.” “Pel que fa a les relacions dels amos amb el servei, fins i tot hi ha cançons populars. Que el senyor empaités la criada no era gens estrany. És trist que, malgrat els molts anys de distància, continuï passant”, opina Soler.

Soler fa conviure en l’obra “com la bohèmia vivia trencant les normes socials establertes i l’amor era quasi absolutament lliure” amb l’exposició de les amants al Liceu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.