Cultura

MONTSE CASTELLÀ

CANTANT

“La guitarra també pot ser una eina de combat”

Haver conegut Joan Baez i haver cantat amb ella són d’aquelles coses que encara no em crec que m’hagin passat a mi
Hem de continuar lluitant per aconseguir la llibertat del país. Si parem, no en tindrem ni nosaltres ni els que vindran

Cantautora, escriptora i activista. Tot això i molt més és Montse Castellà (Tortosa, 45 anys), dona inquieta d’interessos múltiples, que aquest any ha publicat el seu cinquè disc, Salicòrnia (U98 Music), després d’haver-se estrenat el 2020 en el terreny editorial amb el seu primer llibre, Zoraida Burgos i Matheu (Onada Edicions), la biografia d’aquesta poeta, bibliotecària i artista tortosina, de 88 anys, que durant molts anys va ser l’única veu femenina de la literatura ebrenca. La vida de Castellà també està plena de sorpreses i curiositats: des de la seva experiència com a cantant de creuers o d’un hotel de Qatar fins als seus duets amb Joan Baez i Lluís Llach, passant pel seu compromís actiu en defensa de l’Ebre i d’altres causes que considera justes i necessàries.

Si em permet, comencem per això tan exòtic dels creuers i l’hotel de Qatar.
Entre el 2014 i el 2015 vaig actuar en diferents creuers de la companyia MSC, des de Madeira i Casablanca fins a Turquia i Grècia, i el 2016 em van contractar en un hotel a Doha, la capital de Qatar. Tot plegat va ser una gran experiència que em va permetre continuar creant cançons però no gravar-les, i per això van passar set anys entre el tercer i el quart disc, Géminis (2011) i Punts de llibre (2018), respectivament.
Què cantava als creuers i a l’hotel?
Generalment hi actuava unes quatre hores cada dia, interpretant amb un pianista i la meva guitarra un repertori força ampli en diversos idiomes: de Gloria Estefan a Sade, de Bowie a David Bisbal. De fet, jo vaig començar a cantar professionalment el 1998, el segle passat! Els meus inicis van ser amb orquestres de ball de festa major: hi ha gent que se n’amaga, però jo n’estic ben orgullosa. És una gran escola per aprendre a cantar molts estils i en escenaris de tota mena. També et fa tocar molt de peus a terra.
En el seu currículum també apareix que va ser cap del gabinet de la consellera Laura Borràs al Departament de Cultura, entre ens anys 2018 i 2019.
Sí, també va ser una experiència molt enriquidora. Considero que soc força eclèctica i tot terreny, però sempre m’he mogut dins del món de la cultura.
Quan va començar a cantar en públic les seves pròpies cançons?
El 1999 vaig fer el meu primer concert amb cançons pròpies, més algunes versions d’artistes com ara Luz Casal i Roxette, només amb guitarra i veu, que per a mi és el format més autèntic i amb el qual em sento més còmoda, perquè també és així com neixen les cançons. La guitarra sempre va amb mi.
I vint anys després, l’estiu del 2019, va cantar amb Joan Baez...
Sí, vaig estar amb ella en els concerts que va oferir al festival Terramar de Sitges i al de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, en els quals em va convidar a cantar juntes El preso número 9, com a mostra de suport als presos polítics catalans. A més, vam estar convivint durant tres dies i la vaig acompanyar a visitar la Carme Forcadell a la presó del Catllar, a Tarragona. La Carme també és del Baix Ebre, com jo, i quan la Joan va saber que érem amigues, em va demanar que anés amb ella. Realment, va ser molt emotiu.
Què li va semblar Joan Baez de prop?
És una persona molt propera i divertida, amistosa més enllà de l’estricta amabilitat. És increïble la seva vitalitat als 80 anys, la seva senzillesa, el seu saber estar, la coherència del seu missatge, el seu misticisme. És una dona impressionant, i haver-la conegut i haver pogut cantar amb ella són d’aquelles coses que encara no em crec que m’hagin passat a mi.
De fet, ‘Salicòrnia’, acaba amb ‘Rovell i diamants’, una adaptació del clàssic ‘Diamonds and Rust’, de Joan Baez.
Sempre havia volgut fer alguna cançó seva, perquè ella sempre ha estat més reconeguda com a intèrpret que com a compositora, i la volia reivindicar també com a autora. Li vaig fer arribar la meva versió en MP3, i sé per gent del seu entorn que l’ha escoltat i que li ha agradat molt.
En el seu últim disc destaca també el duet que fa amb Lluís Llach, ‘Vull’.
Ja el coneixia per la nostra implicació a Debat Constituent. Si no hagués estat així, segurament no li ho hauria proposat, perquè jo entenc els duets només com a fruit d’una relació prèvia: ha d’haver-hi autenticitat, no pot ser un encàrrec de la discogràfica. Amb Lluís Llach ens hem trobat a Parlavà o aquí, a les Terres de l’Ebre. Estic molt contenta de l’amistat que tenim.
A més, ha aconseguit que Llach torni a un estudi de gravació.
Sí, fa gairebé 15 anys que es va retirar de la música i no havia gravat res més –només alguna cosa per a una causa solidària– ni li calia fer-ho, però ell era conscient del gran impuls que aquest duet podia representar per a mi. Crec que la complicitat i l’estima que tenim es filtren a la cançó, una composició meva que vam enregistrar en una masia al camp, a prop de Tortosa, on he gravat els dos últims discos, amb Josep Lanau, un amic que és tan bon enginyer de so com bona gent. En Lluís ha confiat en mi com a creadora i ha estat la seva manera de dir: “Jo hi aposto, crec en aquesta història.”
És curiós que us unís el vostre activisme i que, en canvi, hàgiu decidit compartir una cançó romàntica com ‘Vull’.
Sí, realment és una de les cançons més romàntiques del disc, si no la que més. La meva obra sempre s’ha caracteritzat per tenir una part molt activista i reivindicativa, que en aquest disc representen cançons com ara Lo sistema o Carta de la Terra als humans, però sense deixar mai de banda la part més tendra, rere la pancarta. Vull és una cançó d’amor pura que feia temps que volia fer, fruit d’aquest temps estrany que hem viscut durant l’últim any. És una espècie de jazz-tango-bolero que ha anat sortint de manera espontània, i jo m’he deixat sorprendre pel resultat, perquè si l’hagués planejat conscientment, no m’hauria sortit així.
“Vull estimar-te sense tindre pressa, com un esmorzar de diumenge”, canta a ‘Vull’. Ho diu a algú en concret?
En general, canto sobre emocions, però no excessivament explícites, perquè molta gent se les pugui fer seves. Tothom pot entendre la comparació amb un esmorzar de diumenge.
És una bona imatge de pau i tranquil·litat en un moment difícil. Com ha viscut els mesos més durs de la pandèmia?
Ha estat un temps en què el silenci ha estat molt present, i això s’agraeix quan molt sovint el soroll no ens deixa admirar les coses amb tranquil·litat. Malauradament, ha estat un cop fort per a molta gent, però també hem pogut fer de la necessitat virtut. La nostra feina com a músics té una part molt pública, que és la que s’ha vist més afectada per la cancel·lació i ajornament de concerts, però també tenim la part de creació, que fem en solitud, i en aquest sentit hem disposat de molt més temps, per exemple per preparar aquest disc. També és important aprendre a ser feliç en soledat.
Per què el disc es titula ‘Salicòrnia’?
La salicòrnia és una planta que es troba sovint a tot el litoral mediterrani, tot i que no és endèmica d’aquí, creix en aigua salada i és molt forta. La salicòrnia es fixa a les dunes, com jo intento fixar la memòria amb les meves cançons, que volen ajudar a resistir els temporals de la vida. A més, és una planta que combina el verd i el roig a la mateixa branca, els colors de l’ecologia i de la revolució, els meus colors. I té propietats curatives i culinàries. Passejant en soledat per les platges del Delta, veia aquestes plantes i pensava que eren valentes i resilients, però sempre amb una mirada optimista, com també ho són les meves cançons, que tot sovint estan escrites en condicional. M’agrada aquest temps verbal, perquè mai dona les històries per tancades, sempre deixa la porta oberta a l’optimisme. Per a mi aquest disc és com un llibre que parla d’esperança. M’agrada que els discos sigui més que col·leccions de cançons. I la salicòrnia funciona com la columna vertebral de les cançons del disc.
“Lo sistema atropella els més dèbils i s’ofeguen vides al nostre mar” canta a ‘Lo sistema’. Sent una obligació moral de denunciar tot això amb les cançons?
És una de les lletres més crues que he fet mai, també perquè tot el que explico és veritat: és com una pel·lícula bèl·lica en què saps que tot aquell patiment ha existit realment. I sí, crec que haig d’aprofitar el meu activisme i transmetre’l a través de la música, que tinc el dret i el deure de fer-ho, ja sigui per denunciar les injustícies socials, incentivar la memòria històrica com a Lo mestre que va prometre el mar o defensar el medi ambient com a Carta de la Terra als humans.
Era molt amiga d’Arcadi Oliveras, no?
Sí. L’Arcadi em va trucar 15 dies abans de morir i vam estar junts, amb la família. Ell em va dir: “Canta’m alguna cosa del nou disc, perquè no sé si arribaré a temps d’escoltar-lo.” I li vaig cantar Lo sistema gairebé a cau d’orella. Sé que en part puc cantar sobre tots aquests temes per haver-lo conegut, i seguiré cantant contra la injustícia mentre existeixi.
Com la va influir Oliveras?
El vaig conèixer fa uns deu anys. Jo sempre havia tingut en les meves cançons una mirada bucòlica cap al paisatge i ja parlava de la defensa dels drets socials, però en una conferència seva l’Arcadi em va animar a participar en el Procés Constituent, i va ser com si m’interpel·lés: jo tenia la llavor a dins, però ell la va regar. Amb ell vaig tenir clar que la guitarra també pot ser una eina de combat.
Ha posat la seva guitarra al servei de moltes causes?
Canto per a totes les causes en què crec, ja sigui en defensa de l’Ebre, a favor del procés o per lluitar contra l’Alzheimer. Si em truquen per cantar o participar en un acte i m’hi sento implicada, si puc vaig allà on calgui, encara que només hi hagi quinze o vint persones, a l’acte.
Ja no quedem gaires cantants protesta.
És cert. Som en Cesk Freixas, en Pau Alabajos, jo i pocs més. A vegades, en Pere Camps, el director del Barnasants, que és com el nostre padrí musical, ens diu: “Sembleu fills meus!” [riu]. I sempre que té una xerrada en una associació de dones o un institut, ens truca a nosaltres, perquè el missatge de les nostres cançons incentiva després el debat. No som gaires els que encara fem cançó protesta, però hi som, i no importa la quantitat, ni el nombre d’escoltes a Spotify. A més, també es denuncien les injustícies amb altres estils com ara el hip-hop.
També ha col·laborat com a tertuliana en diferents mitjans, per exemple a ‘El matí de Catalunya Ràdio’ i ‘Tot es mou’, de TV3. Què creu que hi aporta?
Intento parlar dels temes que m’interessen, de feminisme, de cultura, de l’Ebre... Crec que està bé que en els mitjans públics d’un país s’escoltin més les dones, s’hi tractin temes culturals i es puguin escoltar diferents maneres de parlar.
Com veu el procés nacional català?
Hem de continuar lluitant per reformar el país i aconseguir-ne la llibertat. No podem parar, perquè si ho fem no tindrem llibertat ni nosaltres ni els que vindran.
Sempre s’implica tant en tot el que fa?
Sí. Si no crec en les coses que faig, soc molt mala actriu i no sé dissimular.

Tieta de 7 nebots, autora de 5 discos i 1 llibre

Montse Castellà Espuny (Tortosa, el Baix Ebre, 8 de juny de 1976) es presenta com “neta de iaios pagesos, tieta de 7 nebots” i autora de “5 discos i 1 llibre”. Els discos són Todo es relativo (2005), que va gravar amb el grup Isla de Buda; L’escriptor inexistent (2006), Geminis (2011) –sense accent, en record de la revista cultural homònima dels anys cinquanta a Tortosa–, Punts de llibre (2018), publicat pel segell discogràfic de Paco Ibáñez, i Salicòrnia. En aquest disc hi van participar músics com ara Borja Penalba, Josep Lanau, Xavier Franch, Kike Pellicer i Amadeu Casas, que hi va fer un dels seus últims treballs abans de morir. La setmana vinent oferirà tres concerts: el dimarts 27 a Sant Carles de la Ràpita, en un acte d’Òmnium; el dijous 29 a Tortosa, a bord del llaüt turístic Lo Sirgador, navegant per l’Ebre, i el divendres 30 a Mont-roig del Camp, dins d’un homenatge al mestre Antoni Benaiges, assassinat pel franquisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Todd Haynes
CINEASTA

“La Velvet és l’equilibri entre Reed i Cale”

SANT SEBASTIÀ

La GIO s’estrena a Temporada Alta amb dos concerts

Girona

Fires a la plaça del Vici

Invitació a l’aventura

Barcelona
Mirador

Jesús, debat dramàtic

Periodista i escriptor

Amb l’equilibri subtil del Fuji

Barcelona
societat

Grans i petits, en els 36 tallers de Barcelona Dibuixa

Rècord de visitants al festival d’arquitectura Open House BCN

Barcelona

El Palau de la Música commemora els 50 anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides

Barcelona