Política

11 de Setembre, el dia que ho va canviar tot

Fa vint anys dels atemptats que van marcar l’inici del segle XXI

Els EUA evolucionen de la venjança a la introspecció

Dues guerres sense victòria fan replantejar el paper del país al món

El 90% dels majors de 30 anys saben què feien durant l’atac
Els fets del 2001 van contribuir a disparar la islamofòbia

Hi ha imatges que es queden a la retina de la història. Per exemple, la fotografia d’un home cap per avall caient al buit des d’una alçada indeterminadament elevada, llançat des d’una finestra d’un pis desconegut d’una de les torres del World Trade Center de Nova York, que va preferir morir de cop que engolit per les flames o ensorrat en un esfondrament.

O el vídeo d’un turista que sent el brogit del vol número 11 d’American Airlines, aixeca la seva videocàmera seguint els ulls d’un bomber, i capta l’impacte de l’aeronau a la torre nord del complex de gratacels. Crida “merda!” i fa un zoom al foc i al fum.

O la mirada perduda de George W. Bush quan el seu cap de gabinet, Andrew Card, l’informa a cau d’orella, enmig d’una jornada de lectura en una escola de primària de Florida, que un segon avió ha colpejat els edificis novaiorquesos. “Estan atacant els Estats Units”, va dir-li.

O els supervivents fugint del lloc de la tragèdia, a correcuita, ensangonats i plens de pols.

O qualsevol de les escenes que es mantenen vivíssimes en el record de l’11 de setembre del 2001, el dia que va marcar l’inici d’una nova era, el moment més determinant del canvi de segle i de mil·lenni. L’impacte d’aquells fets és encara abismal, impossible d’oblidar. Més d’un 90% dels nord-americans més grans de trenta anys tenen un record precís d’on eren el dia dels atemptats del 2001 o què estaven fent en el moment en què es van assabentar de la tragèdia. Cap altre fet històric té una capacitat de record tan concret i tan estès en la societat nord-americana.

En part perquè va significar un cop al cor dels EUA i, de retruc, de tots els països del món occidental que els tenien com a referent i aliat. “Els fets de l’11-S es van convertir en la frontissa en què giraria tota la història nord-americana recent, reescrivint les aliances globals, reorganitzant el govern dels EUA i canviant la vida quotidiana”, va dir Garret Graff, autor d’una història oral d’aquell dia.

Va ser un atac que va desplomar l’aura d’invulnerabilitat, un atemptat dins el mateix territori i amb una arma tan estranya: quatre avions de línia comercial.

“Per què ens odien?” El segle XX havia estat indiscutiblement dels Estats Units, amb victòries en les guerres mundials, el pla Marshall per reconstruir Europa, el triomf en la guerra freda i la descomposició del comunisme soviètic, i un sentiment autoimposat de bandera de la democràcia i els valors que havien de dominar el món.

Potser, com va escriure Susan Sontag a la revista The New Yorker, els atacs van ser “una monstruosa dosi de realitat”, una frase que anys més tard reconeixeria que tenia un punt “defectuós” per la falta d’empatia cap a les víctimes i l’horror viscut.

Els Estats Units podien haver triat entrar en pànic i tancar-se en ells mateixos, fer una introspecció de com s’havia arribat a aquell punt. Intentar entendre que, potser, els atemptats eren una resposta a l’odi que tenien per la política exterior nord-americana, com va dir anys més tard Ben Rhodes, assessor en seguretat del president Barack Obama, i deixar enrere presències indesitjades al Pròxim Orient.

Van fer justament el contrari, i ho van fer amb una unitat sense precedents. Encara no feia ni un any de la dramàtica resolució de les eleccions presidencials del 2000, amb el recompte polèmic a Florida i la victòria de George W. Bush. Amb el país encara dividit per la resolució, després dels atemptats tots van remar en la mateixa direcció: popularitat sense precedents per al president, al voltant de 90%, i aprovació per majoria de totes les accions i decisions del govern federal. Es va cedir en drets en nom de la lluita per difondre la democràcia, va haver-hi pressa per trobar justificacions legals que aplaquessin crítiques, com l’eufemisme de les “tècniques d’interrogatori millorades” per definir les sessions de tortura.

Més de 800.000 nord-americans es van desplegar en dues guerres fora del seu país que, al cap i a la fi, no han estat res més que una segona part de la humiliació d’haver estat atacats sense gairebé adonar-se’n.

I va arribar l’estat de vigilància, els controls de seguretat arreu, la por a l’estranger, l’augment de la islamofòbia en part provocada per l’ambivalència del discurs dels líders polítics que mentre deien que l’islam és una religió de pau insistien en la necessitat de bombardejar països de majoria musulmana.

La concatenació de conflictes i guerres i enemics es van encavalcar (Al-Qaida, els talibans, l’Iran, Estat Islàmic), i amb el pas del temps les revelacions de tortures i accions dubtoses, descobriment de mentides en nom d’una guerra contra el terror de la qual cada vegada es veia un triomf més utòpic, van provocar que el corrent de pensament cada vegada tirés més cap a la conclusió que totes les decisions post 11-S van ser un desastre, però cabdals per entendre la societat actual.

“Els EUA van perdre la fe en si mateixos i el seu rol global”, escrivia fa poc el columnista David Brooks. Amb la consciència que la resposta militarista havia estat un fracàs, els EUA es van plantejar el seu paper al món. El paper de policia ja no s’esqueia i calia reformular el pla geopolític.

Auge de la Xina

La sortida caòtica de Kabul no ha servit per a res més que posar colofó a vint anys de despropòsits que, a banda, han permès l’auge silenciós de la Xina com a superpotència: tanta obsessió amb el Pròxim Orient va deixar via lliure al creixement i expansió del gegant asiàtic.

Les humiliacions derivades de l’11-S, per a molts experts, va ser caldo de cultiu i factor important per a un dels altres moments cabdals i històrics als EUA dels últims anys. En el seu últim llibre, Reign of Terror, el periodista Spencer Ackerman lliga la resposta als atemptats amb l’auge de Donald Trump, una figura que explota les ferides patriòtiques i furga en l’odi al desconegut.

Biden se’n va assabentar al tren

Els atacs a les Torres Bessones de l’11 de setembre del 2001 van enxampar l’actual president dels Estats Units, Joe Biden, viatjant en tren de l’estat de Delaware, pel qual era senador, fins a Washington. Segons publicava ahir la CNN, quan el segon avió es va estavellar contra la segona torre del World Trade Center, Biden estava parlant per telèfon amb la seva dona, Jill. Quan l’aleshores legislador demòcrata va baixar del tren a la Union Station, va veure una columna de fum marró al cel, més enllà de la cúpula del Capitoli. Un tercer avió s’acabava d’estavellar al Pentàgon. Biden se’n va anar cap al Capitoli, que estava sent evacuat, malgrat que la seva filla li havia trucat per demanar-li que se n’anés de Washington. L’ara president estava convençut que la seu del Congrés era el lloc més segur, tot i que hi havia rumors que els autors de l’atemptat podrien llançar un altre atac contra l’edifici.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Òmnium presenta un espai de formació en lluita no violenta

barcelona
JORDI SERRANO
historiador

“L’adversari número 1 és Felip VI i alguns no ho han sabut llegir”

BARCELONA

Martín Villa, processat

BARCELONA

Junqueras veu lluny un pacte amb el PSOE pel pressupost

barcelona

Meridiana Resisteix: 548 dies de protestes

Barcelona

Badalona torna a sospesar una moció de censura

badalona

González assegura lleialtat a Sánchez, però crítica

VALÈNCIA

La policia britànica tracta de terrorisme l’assassinat del diputat conservador

Londres
El radar

Torna l’àtom